Cos bru,
pell daurada,
no s'hi veuen cicatrius
si no s'albira sa mirada.
I, em pregustes
si t'estim,
t'estim com els poetes
a les fades i als nins.
Mentre el brugit indesxifrable
de mil sorols seguits,
resta silent,
amb la quietud del moment
espectant espero,
el teu adéu definitiu.
5 comentaris:
Roser, m'agrada. És breu i és un comiat sense tristor. Només un moment que acaba i ja està. M'agrada!
Gràcies Laura, a mi no m'acaba de satisfer, però valoro la teva opinió
Les paraules catalanes són tan boniques. Els poemes són difícils a entendre:) Moltes gràcies per llegir el meu blog finès.
Moltes gràcies merike, el teu blog m'agrada molt.
El poema diu Adéu. Millor dir Hola a un nou poema...
(compte a picar! 'veuent', 'sorrol'...)
Publica un comentari a l'entrada