divendres, 3 de febrer de 2012

desembre congelat

Torno a besades
l'amor no tingut.
Acarono a petons
els sentits perduts.

Expresso amb paraules
el meu cos inhert,
no menteixo,
és que no sento.

M'emparo en sentiments
no tinguts,
imagino amors
no sabuts.

I dona, pensant, espero
descobrir l'abisme
del tot no  viscut.

Robo paraules,
pensaments,
practico l'art del contacte,
m'apropo al caire de l'abisme,
i asseguda espero,
viure els desitjos
dels sentits anhels, perduts.

I és que sempre espero,
i no sé que espero,
i és que res espero
només esperant, desespero.


Desembre 2010

1 comentari:

Paula Cruz ha dit...

Es una bella poesía, ojalá comprendiera todos los términos, aunque comprendo casi todo, siempre algo se me pierde.
La lengua traicionera nos juega malas pasadas.
Besos a tu alma.