Torno a besades
l'amor no tingut.
Acarono a petons
els sentits perduts.
Expresso amb paraules
el meu cos inhert,
no menteixo,
és que no sento.
M'emparo en sentiments
no tinguts,
imagino amors
no sabuts.
I dona, pensant, espero
descobrir l'abisme
del tot no viscut.
Robo paraules,
pensaments,
practico l'art del contacte,
m'apropo al caire de l'abisme,
i asseguda espero,
viure els desitjos
dels sentits anhels, perduts.
I és que sempre espero,
i no sé que espero,
i és que res espero
només esperant, desespero.
Desembre 2010
1 comentari:
Es una bella poesía, ojalá comprendiera todos los términos, aunque comprendo casi todo, siempre algo se me pierde.
La lengua traicionera nos juega malas pasadas.
Besos a tu alma.
Publica un comentari a l'entrada