dimecres, 15 de febrer del 2012

Adéu

Cos bru,
pell daurada,
no s'hi veuen cicatrius
si no s'albira sa mirada.

I, em pregustes
si t'estim,
t'estim com els poetes
a les fades i als nins.

Mentre el brugit indesxifrable
de mil sorols seguits,
resta silent,
amb la quietud del moment
espectant espero,
el teu adéu definitiu.

dissabte, 4 de febrer del 2012

Cristalls Estrellats

Cristalls estrellats
em recorren les venes
com el verí dels teus mots.

Vull fugir
i corro,
de tant com corro
volo,
però, com un ocell esporuguit
no m'allunyo,
més m'apropo,
i amb paràlisi famèlica
torno,
i exhalo el teu alè.

Em sé rosa tallada,
ciri cremat.
I, bramo, brams d'urgència,
i ploro, plors d'atenció.
Amb calmada calma,
escolto amatent
la resta, i em resto
al ritme monòton
dels teus afinats mots,
que em seguen l'ànima
i m'apaguen del tot.


Febrer 2012

divendres, 3 de febrer del 2012

Potser és la pluja

Potser és el temps que no escampa, o la pluja que m'agrada, o potser sóc jo amb la pluja que no escampo els records.

Quan no entro en els sentiments em sento feliç, quan entres tu navego entre aigües perdudes dels passats recentment oblidats. Em retornen imatges i paraules que no s'han pronunciat i que nungú va saber dir.
El món se'm torna tèrbol i trist i és quan més sola em sento. No comprenc com va poder passar si jo hi confiava, és la traïció el que el fa tenir por.

Vull i m'obro i què faràs amb mi quan sigui tota descoberta i de magrana madura? Hauràs fet tu el mateix, seràs capaç de donar-te. No vull res material, vull la teva essència, l'interior de cada paraula, el teu pensament et vull saber sense saber res innecessari i, vull temps per observar-te, acaronar-te, sentir-te amb mi. No vull pols ni excuses, vull que vinguis a Montserrat a buscar-me amb bicicleta, perquè sàpigues qui sóc i saber qui ets i si el entrelínies que vaig veure en tu són certes o són il.lusions que no em deixen veure clar perquè tinc els ulls de boira als ulls.

Què llegeixes en mi? De què tens por? Has de fer un salt?  jo també i aquesta distància absurda em fa perdre els teus ulls, la teva cara i només recordo el teu caminar i m' allunyo en els pensaments melangiosos que feia temps havia oblidat.

Si no ens veiem més no haurà estat res i ho tancarem en els oblits de tants altres amors que no van ser i que han quedat darrera la porta dels secrets.

Estic al metro camí de Sant Adrià i com que no tinc paper, escric entre les línies i els espais en blanc de Madame Bovary i tinc la sensació que sempre estic en els llocs i en temps que sobren i que com una captaire m'agafo al paper que queda per conformar-me amb les engrunes que els altres deixen per a mi.
I sé que ara no ha de ser així. Perquè sé el que vull, el que em mereixo i també sé que tu no ets ell.

On és l'Aurora?

Un dia, em vaig llevar i sense pensar gaire ho vaig fer. Feia temps que ho estava brodant, entelant, feia una teranyina per veure si em podia atrapar  i aturar-me, i ho vaig fer. Ara no ho tinc però hi és, malgrat borrar-ho tot d'un plomall, res desapareix  i el temps no atura res.

No em vaig poder atrapar, corria més que jo mateixa, era molt ràpida  i tot torna a dansar. És igual haver-ho estripat i  cremat, tot hi torna a ser. I, les lletres fan migpunt i les paraules s'encavallen i els paràgrafs es fan l'ullet. Les juxtaposades es coordinen i les subordinades es fan simples i les frases s'enamoren  i els textos canten i em ronden perquè volen ser amants. I he de recomençar, posar ordre, reescriure sota unes altres coordenades.

Sóc en un altre meridià i en un altre alhora, sempre dues coses a la vegada i és esgotador. I tot hi torna a ser i molt viu. De res va servir amagar-me sota el nihilisme, esgotar-me d' omissió, aparellar-me amb l'ostracisme, cops d'estat d' idees, practicar l'autodestrucció. Res m'ha servit perquè és més fort del que em pensava. És el que necessito, el que vull, em dóna sentit, el que m'emociona i em fa plorar, el que em fa sentir viva i vibrar, el que em porta al límit, és un orgasme infinit de plaer i de dolor, és un vòmit interior i ja no hi poso resistència, deixo que exploti i que  torni a explotar. Ja no hi ha murs ni fronteres, ja no vaig vestida de pudor, no m'amago, em sé lliure i recomençaré.

Estimat, diràs de què parlo, doncs ara t'ho explico, vaig cometre un crim imperdonable, vaig ofegar l'Aurora Pagès, la vaig deixar sense creativitat, sense capacitat de sentir bellesa i quan la vaig veure ben morta, vaig agafar tot el paper escrit, guardat en diferents formats, segons l'època de creació i ho vaig fer desaparèixer al foc,amb guillotina i a les meves mans. Estava ja tan morta que no vaig sentir res, ni descans, ni plaer, ni tristor. Havia arribat a atrapar-me i havia conseguir no existir.

D'aquella bellesa no en tinc res escrit i tot i així ho tinc tot a dins perquè quan tens el sentiment tan profund de crear tot torna a brollar, com un doll inacabable, com un amant fidel, com una utopia d'amor infinit i  per molt cruel que hagi estat el crim hi ha el perdó i ara em perdono.


poema trist


Ressona sorda l’esplanada,
Bufecs, lavis premuts,
Escenificació d’un enuig,
Traïdora picada.
T’ho haig de dir ara?

Esglai de benvolguts,
Sensació de fred, pell ardent.
No ho puc oblidar ara.

Dorm un silenci absolut,
Esvaïts de tendresa,
Ben rígida, abraçant genolls,
Retalls de quadres de vida,
Forats descolorits.
No ho vull pas ara.

Lenta remor endormiscada,
Furtius de veus insonores,
Éssers inanimats,
Mecànics de sentiments,
Tocats de l’ala.
Clotets de rialles,
Dejuni de bufes,
Llumí tensat.
Saps què et dic ara?



Basarda

El mateix capvespre
el cos nu,
la pell blanca entresuada
calma i quietud,
no sé qui vols ser tu.

Ara et veig ara t'amagues
no s'hi val amb la recança,
la confiança ja fa dansa
i, no sé què vols ser tu.

En el fons del pensament
de matinada i en silenci,
et figuro cos estant
ben jagut al meu costat,
no sé com vols ser tu.

Se'm confon el pensament
t'imagino talment altre,
seran tristes ses rialles?
Fa basarda i tinc por
i, no sé quan vols ser tu.

Aigua de riu

Aigua de riu
mar acabada,
dona de pedra
palla cremada,
Es complau en sa mirada.

Callat silent
del no res,
que els encara
no siguin mais,
els potsers una vegada.

Bres de jonc
d'una tirada,
margalida borda,
pa de llop,
Renoc de revolta.
No sé si sóc jo.

desembre congelat

Torno a besades
l'amor no tingut.
Acarono a petons
els sentits perduts.

Expresso amb paraules
el meu cos inhert,
no menteixo,
és que no sento.

M'emparo en sentiments
no tinguts,
imagino amors
no sabuts.

I dona, pensant, espero
descobrir l'abisme
del tot no  viscut.

Robo paraules,
pensaments,
practico l'art del contacte,
m'apropo al caire de l'abisme,
i asseguda espero,
viure els desitjos
dels sentits anhels, perduts.

I és que sempre espero,
i no sé que espero,
i és que res espero
només esperant, desespero.


Desembre 2010

Màscara

Despulla't amor,
ja és hora per mi.
Treu-te la màcara
que embolcalla,
el teu somriure encisador.
Obre els ull i mira,
estem sols, no hi ha ningú.

Palau de vidre



Tinc els pensaments adormits
de tan lent com el cor batega.
La meva pàtria on regnava
s'ha dissol com l'estiu
la pols a l'era.

El meu país era petit
hi havia riquesa i pau
i un mal averany
el va deixar en sequera.

La guerra i la fam
vam fer drecera,
i vaig deixar
tot el mal que
venia d'enrera.

Amb l'ànima seca
i els ulls inflats
vaig abandonar una terra
on era reina,
del petit palau de vidre,
presonera.

Desmbre 2010