On és l'Aurora?

Un dia, em vaig llevar i sense pensar gaire ho vaig fer. Feia temps que ho estava brodant, entelant, feia una teranyina per veure si em podia atrapar  i aturar-me, i ho vaig fer. Ara no ho tinc però hi és, malgrat borrar-ho tot d'un plomall, res desapareix  i el temps no atura res.

No em vaig poder atrapar, corria més que jo mateixa, era molt ràpida  i tot torna a dansar. És igual haver-ho estripat i  cremat, tot hi torna a ser. I, les lletres fan migpunt i les paraules s'encavallen i els paràgrafs es fan l'ullet. Les juxtaposades es coordinen i les subordinades es fan simples i les frases s'enamoren  i els textos canten i em ronden perquè volen ser amants. I he de recomençar, posar ordre, reescriure sota unes altres coordenades.

Sóc en un altre meridià i en un altre alhora, sempre dues coses a la vegada i és esgotador. I tot hi torna a ser i molt viu. De res va servir amagar-me sota el nihilisme, esgotar-me d' omissió, aparellar-me amb l'ostracisme, cops d'estat d' idees, practicar l'autodestrucció. Res m'ha servit perquè és més fort del que em pensava. És el que necessito, el que vull, em dóna sentit, el que m'emociona i em fa plorar, el que em fa sentir viva i vibrar, el que em porta al límit, és un orgasme infinit de plaer i de dolor, és un vòmit interior i ja no hi poso resistència, deixo que exploti i que  torni a explotar. Ja no hi ha murs ni fronteres, ja no vaig vestida de pudor, no m'amago, em sé lliure i recomençaré.

Estimat, diràs de què parlo, doncs ara t'ho explico, vaig cometre un crim imperdonable, vaig ofegar l'Aurora Pagès, la vaig deixar sense creativitat, sense capacitat de sentir bellesa i quan la vaig veure ben morta, vaig agafar tot el paper escrit, guardat en diferents formats, segons l'època de creació i ho vaig fer desaparèixer al foc,amb guillotina i a les meves mans. Estava ja tan morta que no vaig sentir res, ni descans, ni plaer, ni tristor. Havia arribat a atrapar-me i havia conseguir no existir.

D'aquella bellesa no en tinc res escrit i tot i així ho tinc tot a dins perquè quan tens el sentiment tan profund de crear tot torna a brollar, com un doll inacabable, com un amant fidel, com una utopia d'amor infinit i  per molt cruel que hagi estat el crim hi ha el perdó i ara em perdono.