Cristalls estrellats
em recorren les venes
com el verí dels teus mots.
Vull fugir
i corro,
de tant com corro
volo,
però, com un ocell esporuguit
no m'allunyo,
més m'apropo,
i amb paràlisi famèlica
torno,
i exhalo el teu alè.
Em sé rosa tallada,
ciri cremat.
I, bramo, brams d'urgència,
i ploro, plors d'atenció.
Amb calmada calma,
escolto amatent
la resta, i em resto
al ritme monòton
dels teus afinats mots,
que em seguen l'ànima
i m'apaguen del tot.
Febrer 2012
4 comentaris:
Ho he lleit en veu alta...És música.
Gràcies Pilar, sóc novella en l'art de deixar llegir el que escric i m'encoratja a seguir oberta els comentaris com el teu Salutacions molt cordials.
Et torno la visita que has fet al meu blog. Ens anem llegint!
Publica un comentari a l'entrada