dimecres, 15 de febrer del 2012

Adéu

Cos bru,
pell daurada,
no s'hi veuen cicatrius
si no s'albira sa mirada.

I, em pregustes
si t'estim,
t'estim com els poetes
a les fades i als nins.

Mentre el brugit indesxifrable
de mil sorols seguits,
resta silent,
amb la quietud del moment
espectant espero,
el teu adéu definitiu.

5 comentaris:

Laura C ha dit...

Roser, m'agrada. És breu i és un comiat sense tristor. Només un moment que acaba i ja està. M'agrada!

Roser TR ha dit...

Gràcies Laura, a mi no m'acaba de satisfer, però valoro la teva opinió

merike ha dit...

Les paraules catalanes són tan boniques. Els poemes són difícils a entendre:) Moltes gràcies per llegir el meu blog finès.

Roser TR ha dit...

Moltes gràcies merike, el teu blog m'agrada molt.

Isidre Oller ha dit...

El poema diu Adéu. Millor dir Hola a un nou poema...

(compte a picar! 'veuent', 'sorrol'...)