Ressona sorda l’esplanada,
Bufecs, lavis premuts,
Escenificació d’un
enuig,
Traïdora picada.
T’ho haig de dir ara?
Esglai de
benvolguts,
Sensació de fred, pell
ardent.
No ho puc oblidar ara.
Dorm un silenci absolut,
Esvaïts de tendresa,
Ben rígida, abraçant
genolls,
Retalls de quadres de
vida,
Forats descolorits.
No ho vull pas ara.
Lenta remor
endormiscada,
Furtius de veus
insonores,
Éssers inanimats,
Mecànics de sentiments,
Tocats de l’ala.
Clotets de rialles,
Dejuni de bufes,
Llumí tensat.
Saps què et dic ara?
1 comentari:
...forats descolorits, llumins tensats! El Desastre de ca l'Aix no sap de quin color són els seus calaixos -o potser, de quin color són fets- i, ara mateix, no sap en quin raconet de l'armilla hi du el darrer llumí...
Publica un comentari a l'entrada