Com serà
quan ja no sigui jo?
Com serà
quan aquest cos
sigui un altre?
Una altra l'estructura,
la sang,
uns altres els cabells,
els ulls.
Pensaré encara en tu?
Pot ser,
que en els successius móns
d'aquesta roda interminable
de la vida i la mort,
passem de carn a carn,
de mà a mà,
de cor a cor.
Però no canviarà
aquest element
misteriós de tristesa
que sento quan te'n vas,
aquest desànim
que m'impulsa
a buscar-te cegament,
que em retorna
al teu costat,
sense remei.
I, els ulls?
que importa
que no siguin
aquests ulls,
et seguiran,
fidels,
on vagis,
mentre t'estimi.
9 comentaris:
M'encanta, Roser. La bellesa de les paraules i la intensitat de les emocions
Hola Roser, me gustó la belleza de tus letras.
Un gran saludo desde el otro lado del mar.
Gracias Roberto por leer lo que escribo. Tambien visite tu blog y me encanto.Saludos desde Barcelona
Gràcies per la visita. Jo surto poc.
però benvinguda siguis.germans en el voler de moltes coses que ens encanten i procurem practicar per omplir-nos del que vertim.
Que la nostra companyia ens ajudi a solventar moments de Pau i Amor...
per què en el teu poema acabes,..Mentre t'estimi ?
No hauria d'acabar mai una cosa com aquesta sent la nostra voluntad la que s'imposa. L'espiga de blat que has posat avui l'has ant desgranant amb molta tendresa.
Un altre dia si puc ja hi posaré un dels meus trenets...Bon dia. Anton.
Todo apetitoso: buenos poemas, las pastas, los relatos cortos...
Bonic poema, t'he enllaçat en el meu blog.
Moltes gràcies Imma. M'agrada que t'agradi.
Intensa pregunta, que jo em faig prou sovint.
Bonic poema.
Gràcies Quadern de mots. També és una pregunta que ens fem tot sovint. I, no hi ha resposta, només suposicions.
Publica un comentari a l'entrada