dissabte, 17 de novembre del 2012

Mirada a mar

Mirada cara mar de l'imperial,
onatge i revolta, sorollosa
la cova interior, destí final.
Ni un raig de sol s'entreveu
en la mar grisa, com els dies,
com els dits que rastregen
el cos fos d'un vell amant.

De gairell, mirada al mar
onatge suau, sense revolta.
Un bri de llum, sol naixent
acarona la sorra de l'Imperial,
les pedres impertèrrites
d'un passat gloriós.
Res no fa entreveure el retorn,
guerrer vencedor cos a cos
vençut a cor obert, a mar closa.

Mirada fita a l'horitzó,
ni ancora ni vaixell, només l'infinit.
La mar calma  embolcalla els sentits.
Fressa, calfreds, un punt a l'horitzó,
el destí inexorable la crida, i s'hi lliura,
sense penediment se'n va.


4 comentaris:

Olga Xirinacs ha dit...

El mar ho venç tot: els guerrers i els pacífics, els sentiments i els poemes.
El mar sap que és bell i que mai no ens cansarem de mirar-lo. Per això diu Paul Valéry: "La mar, la mar que sempre recomença..."
I nosaltres, com el mar, recomençarem malgrat els ànims i els desànims.

M. Roser ha dit...

Hola Roser, la teva mar sembla la de les meves passejades de dies grisos...
La mirada es perd horitzons enllà, on cel i mar es confonen i tot sembla infinit...
Petonets.

Isidre Oller ha dit...

Mar closa -sal oberta?

Miquel Àngel ha dit...

II
Aquesta escuma que em neix i m’arrabassa,
no fóra possible ni l’entendria si no fos que sempre,
d’ençà que sóc a la cort dels homes,
he triat, a partir d’un misteri inicial
i una curiositat tendra i profunda pel bastiment de les persones,
qui ha de ser qui m’ocupi les hores i faci amb mi els trajectes.
De vegades, massa poques, hi ha una marea sobtada,
com si la lluna i la vida fessin l’acord d’eixamplar dominis.
És llavors que en llevar-me, just quan obro les finestres,
sembla que un pinzell genial ha estès, de nit, vernissos pel paisatge,
deixant uns colors molt vius pels murs i els vegetals
que el dia abans, esmorteïts, groguejaven.
I passa que la terra que trepitjo viu més propera y palpable
com si m’hagués crescut, dormint,
un accessori per veure-hi millor de prop.
I tot em fa un pessigolleig com si brunzís arreu
un eixam d’abelles enfurides de sol i de flors...
-Quan hi ha aquesta marea
i s’aproxima un ser,
com jo, que mira d’encabir-se dins d’un cos
i estar-hi a mida.
Entenc com mai que si l’home, només
albira la possibilitat, per incerta que sigui,
d’obrir les portes,
hissar bandera blanca,
i estendre les ales cap a un altre...
ja és a mig camí d’allò que ara en dic Tu,
per tal d’unificar tots els conceptes esparsos
que per costum anomenem amor.